Universitat Catalana d'Estiu

«Bastir un món de paraules»
Tres cosmogonies literàries: als 100 anys del naixement de Marcèla Delpastre i als 20 anys de la desaparició de Max Roqueta i Bernat Manciet.
per JAUME FIGUERAS I TRULL (traductor)
del 17 al 22, de les 3 a les 4 del capvespre

Ateses les severes condicions sociolingüístiques a què s’ha vist sotmesa la literatura occitana en època moderna i contemporània, ja s’entén que els autors que han bastit en aquesta llengua la seva creació s’han hagut d’enfrontar al fantasma abismal de la seva desaparició. Davant el doble silenci a què semblen condemnats i a l’esvaïment de tot un món, quina ha estat la seva resposta? En aquest curs ens proposem, doncs, d’aventurar-nos pels viaranys de la poètica del buit i la consumpció i, alhora, del desplegament de cosmogonies verbals que fan néixer un món enllà de la mort de la llengua. I ho farem amb motiu dels cent anys del naixement de Marcèla Delpastre, llemosina, i dels vint anys de la desaparició de Max Roqueta, llenguadocià, i Bernat Manciet, gascó—tot parant l’orella, l’últim dia, a l’experiència poètica d’Enric Espieut, Robèrt Lafont, Max-Felipe Delavouet, Felip Gardy i d’altres autors visionaris…

Max Roqueta: el cicle narratiu de Verd paradís
És al llarg de tota una vida, entre els anys 30 i el tombant de segle, que Max Roqueta (1908-2005) va bastir el cicle narratiu comprès sota el títol de Verd paradís (1961-2006), que té com a epicentre el llogarret d’Argelièrs, a la garriga montpellerina, i el record meravellat d’una infantesa en comunió amb el món natural. Un cicle que s’ha anat descabdellant pacientment i que ha estat aplegat en vuit reculls narratius, que aboquen el lector al misteri de les coses i les bestioles i a la revelació encegadora de l’absència, dels quals farem un tast en aquesta primera sessió.
dia 17, de les 3 a les 4 del capvespre

Max Roqueta: La cerca de Pendariès i Tota la sabla de la mar
Enllà de Verd paradís, Max Roqueta va començar els anys vuitanta del segle passat a desplegar un projecte novel·lístic d’alta qualitat i abast còsmic, amb títols com La cèrca de Pendariès (1996) i Tota la sabla de la mar (1997), en què l’esbalaïdora vastedat del món es concreta en l’apassionada recerca d’un anatomista del segle XVI i en el pelegrinatge de segles que ha d’emprendre la Sibil·la, forçada a una existència inacabable…
dia 18, de les 3 a les 4 del capvespre

Marcèla Delpastre, l’obra poètica
És des del llogarret de Germont, al Llemosí, on tota la vida menà les terres familiars, que Marcèla Delpastre (1925-1999) bastí una imposant obra poètica, etnogràfica i memorialística que es lliura a la comunió d’un jo visionari i estremit amb el cosmos. Recull rere recull, Delpastre fa de la seva vida aparentment banal una aventura emotiva i intel·lectual d’una punyent intensitat, amb reculls com Lo camin de la tèrra, Saumes pagans, Natanael jos lo figier o Paraulas per questa terra, que deixarem ressonar en nosaltres.
dia 19, de les 3 a les 4 del capvespre

Marcèla Delpastre, el llegat etnogràfic
Alhora que com a poeta, Marcèla Delpastre assumeix la tasca d’enregistrar i analitzar el llegat etnogràfic que li ha estat transmès familiarment i, tot partint del més proper i la memòria personal, dona testimoni de les pràctiques i les creences del món rural. Tot partint de contes, documentals i passatges dels seus records, l’acompanyarem al lloc sagrat de Puèg-Gerjan, epicentre de la seva cosmovisió.
dia 20, de les 3 a les 4 del capvespre

Bernat Manciet, poeta i narrador
Bernat Manciet (1923-2005) és un altre dels grans noms de la literatura occitana a Gascunya. Narrador, poeta i home de lletres, Manciet basteix la seva obra tot partint del paisatge tan misteriós de les Landes i del parlar lanusquet, que ja havien fascinat autors com Fèlix Arnaudin o Cesari Daugèr. Reculls de narrativa breu com Casaus perduts (2005), novel·les com Lo gojat de noveme (1964) o extensos poemes cosmogònics com L’enterrament a Sabres (1989) fixen un món a frec del més enllà, entre terra i cel, fet de paraules que es perden en el silenci…
dia 21, de les 3 a les 4 del capvespre

La vocació cosmogònica de diversos autors occitans
Aprofitarem aquesta última sessió per apropar-nos, off the record, a la vocació cosmogònica present en l’obra de diversos autors occitans, com el recull Jòi e Jovent (1974) d’Enric Espieut; els cinc volums de Pouèmo, de Max-Felipe Delavouet, que apleguen tots els reculls publicats  entre els anys cinquanta i la fi de segle, i l’extens poema filosòfic La gacha a la cistèrna (1998), de Robèrt Lafont. Aquesta temptació cosmogònica, però, és ben present en l’obra itinerant, sempre en camí, de Rotland Pecout, fascinat pel desert i el món oriental, amb els dos lliuraments de Portulan (1977 i 1980) i Mastrabelè (1999), o en els reculls poètics de joventut i les proses de Felip Gardy, com ara Lo païsatge endemic (1982), La dicha de la figuiera (2002) i L’astronòm inagotable (2015), que focalitzen la bellugosa agitació dels mots quan ja s’han acabat de deseixir de la realitat, o la morosa apagada dels sentits que anuncia la fi… Una exploració que retrobaríem en autors com Joan-Ives Casanòva, amb títols com Trèns per d’aubres mòrts (2007), en què la memòria es descabdella proustianament en una espiral ascendent de paraules, o d’Alem Surre Garcia, amb Lo Libre del doble despartible (1997).
dia 22, de les 3 a les 4 del capvespre

---

«Introducció a l’occità: sociolingüística, dialectologia i aprenentatge pràctic»

L’adscripció gal·loromànica del català ja hauria de ser una qüestió assumida de manera general (més enllà d’estèrils polèmiques del passat), tenint en compte la proximitat genètica i tipològica d’aquesta llengua amb l’occità, el francoprovençal, el francès o les varietats gal·loitàliques. Tanmateix, no hi ha cap mena de dubte que la llengua amb la qual el català presenta més afinitats és sobretot l’occità, fins al punt que alguns filòlegs havien vist al sud de Salses una versió meridional de la mateixa llengua d’oc. Avui, en què aquestes posicions ja estan extingides, no podem negar tampoc l’evidència lingüística: l’occità i el català, manllevant els mots del gran Joan Coromines, són llengües bessones que han patit un progressiu allunyament, provocat sobretot per condicionants sociolingüístics diferents. Tanmateix, continuen compartint el mateix codi genètic fins al punt que es poden considerar com un subgrup específic en el conjunt de les llengües romàniques, la qual cosa posa en evidència que és difícil de conèixer bé qualsevol de les dues branques del diasistema si al mateix temps no es coneix mínimament l’altra.
Aquest curs, en sis sessions, té un doble enfocament. D’una banda, s’abordaran aspectes que permetran de conèixer de manera general la llengua occitana: la seua caracterització lingüística (i els seus vincles amb el català), la situació social que viu actualment, la diversitat dels dialectes que l’integren (des de Niça a Bordeus) i el procés de codificació i d’estandardització que ha viscut en els darrers cent anys. D’una altra, es mirarà de donar unes eines bàsiques per a adquirir unes competències lingüístiques essencials orals i escrites, amb l’objectiu de poder entendre i utilitzar mínimament l’occità després de conèixer-ne les estructures més generals i el lèxic més rellevant.

La llengua occitana avui: situació sociolingüística
per AITOR CARRERA (Càtedra d’Estudis Occitans, Universitat de Lleida)
dia 17, de les 4 a les 5 del capvespre

L’occità i el català. Llengües bessones, llengües per elaboració?
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 18, de les 4 a les 5 del capvespre

Diversitat territorial, codificació i estandardització de la llengua occitana
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 19, de les 4 a les 5 del capvespre

Convencions gràfiques de la llengua occitana i aspectes fonètics
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 21, de les 4 a les 5 del capvespre

Qüestions bàsiques de morfologia i lèxic. Expressions quotidianes
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 21, de les 4 a les 5 del capvespre

Un cas particular en el conjunt occità: la Vall d’Aran.
per AITOR CARRERA (UdL)
dia 22, de les 4 a les 5 del capvespre